Carpe Diem

Una formidable pel·lícula que tracta de ple una més que polèmica discussió filosòfica: la genètica.

Però no només és formidable pel tema que tracta sinó també per la seva realització. Tot i estar feta l’any 1997 i tractar del futur, té una estètica acurada i plena de detalls que ens transporten a les pel·lícules americanes dels anys 60; Mustangs descapotables que van amb electricitat i fan soroll de nau que es desplaça per l’aire, policies amb barret i gavardina gris, cabells curts i engominats ells i elles cabells llargs en recargolats recollits, parets austeres, gairebé només grises, camises blanques amb corbates negres molt estretes cordades fins a la nou del coll, jerseis de punt i pantalons negres de fil, cadires de disseny, cigarretes cremant fum, la típica imatge de la parella dins del cotxe estàtic mentre de fons es veu com passa la carretera,… Tot molt “seixantes” i ciència ficció.

Els protagonistes, molt ben triats pel seu aspecte físic, interpreten perfectament les situacions i l’ambient que s’hi recrea. I la fotografia de la pel·lícula és espectacular.

Dit això, vull parlar, també del tema. La creació d’una elit de persones que, modificades genèticament, controlen els llocs de poder i el sistema social d’una societat obsessionada en rebutjar el que no és perfecte. Parla de pares que demanen fills a la carta genètica, fills que tenen més oportunitats que els seus germans que han nascut amb miopia o problemes cardíacs. Parla d’empreses que contracten a les persones tenint en compte només les especificitats científiques de la personalitat i no la capacitat real i emotiva.  En definitiva, parla de com podria ser el nostre món d’aquí a un futur no gaire llunyà si seguim pel camí que portem.

A mi, personalment, no m’agrada. M’agraden els defectes de la gent, les seves imperfeccions els fan únics i irrepetibles, sobretot si els dóna allò que els fa diferents dels altres; un ull estràbic, una dent que creix fora de lloc, un nas petit i rodonet, unes orelles punxegudes, un coll ben llarg, una veu especial, uns quilets de més… No trobeu? Quin món més fastigós seria si fóssim perfectes?

Com més varietat més possibilitats de triar, i això vol dir més coses noves que provar, una actitud més oberta a tot el que és nou, una vida més plena de coses divertides. BN.