Carpe Diem

Els Antònia Font (si sabéssiu el mal rotllo que em porta aquest nom….) fan 10 anys i ho celebren amb traca i mocador omplint el Liceu i fent vibrar l’Orquestra de Joves Músics de les Balears.

Qui els havia de dir això fa justament 10 anys, quan passejaven el seu repertori per les places mallorquines de festa major en festa major. Segur que molta gent de Manatxí, Felanitx, Capdepera, Inca, Llucmajor o Sant Llorenç des Cardassar, al sentir la música d’aquests poetes de les paraules quotidianes es devien preguntar qui eren aquells mamarratxos i què deien d’astronautes amb “motos d’aigo”. I ara, milers de persones els aclamen en concerts multitudinaris.

Per a mi, el millor de tot, més enllà de les seves lletres és, sens dubte, la seva vigorositat escènica, la seva frescura poètica i el seu mallorquí que tant i tant m’agrada.

Quan no saps què estàs buscant, quan creus que ja no hi pot haver res més, quan no veus més enllà del que tens davant, sempre, en l’últim moment APAREIX del no-res quelcom que ens fa obrir els ulls, que ens recorda algunes paraules que hem escrit, una frase que hem llegit o un moment que hem viscut.  Què seria sinó dels set nans de conte de la Blancaneu?

Avui he arribat aviat a la feina. Havia de posar benzina al cotxe i he calculat que trigaria més del que he trigat. Em quedava un quart d’hora. -Prendré un cafè.- he pensat.

Granja La Tassa, dos quarts i mig de quatre de la tarda. Una dona gran darrere la barra. A l’altra banda del mostrador un noi negre (si dius “noi” no sembla tan negre) venedor de CD pirates vestit a la última moda amb roba de marca pren un refresc. No diu ni fava. Més enllà, un noi blanc (ningú ho diria) pren un “quinto” com qui toca una trompeta, literalment; Llavis apretats, estrets, colze damunt la barra, inclinació de l’ampolla: 60º. Al seu costat, un home-simi juga a la màquina. Té una cinquantena llarga. (more…)

Eren dos quarts de deu del matí. Feia deu minuts que m’esperava al pàrquing de l’Akí escoltant el Freakandó Matiner. El magatzem de bricolatge just acabava d’obrir les portes al públic i una munió de persones, entre operaris d’obres, jubilats amb pressa i turistes despistats, s’aplegaven per entrar-hi. Surto del cotxe, tanco la porta, entro dins de la botiga, passo la barrera de la porta i de cop escolto el xiulet d’un megàfon que s’encén. Giro el cap en direcció a la única caixera que hi havia en aquell moment. Just al meu costat, una noia a la caixa, d’uns trenta i pocs, metre seixanta, rossa tenyida, amb cara amable i gest nerviós blandint un paper escrit amb un text que estava a punt de llegir. M’imagino que llegirà alguna consigna que ha de seguir tothom que ocupi aquell lloc al matí quan obren. Acosta els seus llavis al micròfon i pels altaveus, amb veu tremolosa, diu:

-Senyors clients, són les nou i mitja de… la mañana. Akí obre les seves portes i els desitja… que tengan un buen dia!

M’han entrat ganes d’anar al cotxe a veure si m’havia deixat la ràdio encesa.

El passat dia 20 de març, a Vilanova Digital apareixia aquest titular: “Ha baixat un angel“.

(more…)

Avui ha començat un nou dia, i amb ell, una nova vida. Avui he començat a reviure.

De vegades, el postre més dolç porta una sorpresa.BN

To Marta.

Aquest matí he rebut una trucada interessant, potser inquietant. Un vilanoví que treballa per les altes esferes de l’executiva nacional d’ERC (jo encara no li he canviat el nom), volia saber el meu parer polític. M’ha estranyat. No sabia que la meva modesta opinió podia interessar a un personatge tan important, referent personal pel que fa a la opinió política. (more…)

L’altre dia sentia al telenotícies que un corredor etíop, Haile Gebreselassie, dues vegades campió olímpic dels 10.000m i rècord mundial, no correria la marató dels jocs olímpics de Beijing 2008 perquè l’alta contaminació ambiental podria ser perjudicial per a la seva salut. I en veu baixa, pensava: Com és possible que alguna persona del COI hagi adjudicat un aconteixement tant important a nivell mundial com uns jocs olímpics a un país com la Xina. És incomprensible. Com deia en Jordi Sánchez a Plats Bruts, “el que no sabem i el que no volen que se sàpiga!”. (more…)