jump to navigation

“La cabaña de turno” 19 Juliol 2007

Posted by Xavi in Reflexions.
trackback

“Recuerdas aquell noche en la cabaña de turno, las risas que nos hacíamos antes todos juntos? Hoy no queda casi nadie de los de antes, y los que hay han cambiado, han cambiado…”

Avui sentia aquesta cançó i em preguntava si jo sóc un dels que ha canviat.  Em preguntava si ara, després de totes les coses que la vida m’ha ensenyat, després de deixar escapar tantes i tantes oportunitats, ara que sóc el que sóc, ja no sóc el mateix que quan tenia 18 anys. Sé que ets aquí. El temps em fuig irremeiblement.

Després de l’experiència viscuda divendres amb els meus dos millors amics em sento que jo sóc diferent. Però si em pregunto si jo hagués fet el mateix fa 10 anys, haig de reconèixer que probablement si. De forma natural, les persones evolucionem al llarg de la vida, i les diferents responsabilitats que anem assumint ens fan canviar la manera d’actuar i de relacionar-nos amb els altres. Malgrat tot, crec que tots portem a dins la persona que hem anat sent al llarg de la nostra vida, com un pòsit que va caient al fons i que si remenem bé, aflora i es deixa veure, encara que només sigui en la intimitat. BN.

Advertisements

Comentaris»

1. Rosetinha - 20 Juliol 2007

Sembla que parlar de canvi sigui negatiu. Els canvis sempre fan por, sobretot elS que no triem, però en aquest cas jo parlaria més d’evolució personal que de canvi.

Com en aquells llibres que podies triar la teva història, cadascú dia a dia va triant el camí que ha de seguir, i això ens fa viure moments bons, dolents, tristos, alegres… que ens fan ser la persona que som.

Jo no crec que l’oscar ni el dani ni tu, hagueu canviat en 2 setmanes.. si més no, des de l’institut en que compartíeu sortides, borratxeres, primeres experiències, etc…. cadascú ha triat camins diferents que li han portat a experiències diferents… llei de vida!!!

Jo no sóc gaire amant dels Celtes…així que com diria la Celia Cruz:
ahhhh, no hay que llorar, que la vida es un carnaval, y las penas se van cantandooooo!!!

QUAN VULGUEU FEM UN KARAOKE!!!

2. Oskar - 20 Juliol 2007

Aquesta cançó, una de les meves preferides de Celtas Cortos, em porta un munt de records. Records especialment dels meus estius adolescents a Euskal Herria, al poble de la meva mare.
Allà, la colla, gairebé cada estiu, fèiem una cabanya (com la que esmenta la cançó) al bosc, amb fustes, plàstics, canya i el que podíem arreplegar. Després vam okupar alguns pallers i bordes abandonades (o quasi) i fins i tot un any, una furgoneta abandonada (o quasi).
Rèiem molt, amb els primers kalimotxos de Konga Kola amb Rioja (vi bó amb refresc txunguísim, al revès del que acostuma a passar), els primers cigarrets (havíem arribat a fumar lianes, sí, sí, lianes com les de Tarzan, algun dia t’ho explicaré), el radiocasset amb música de kortartu, barricada, la polla records, bob marley, …; els primers flirtejos amb les noies que gosaven apropar-se a la nostra cabanya de nit, …
La Sofia, una neska amb vaig tenir una història, quan va sortir aquesta cançó deia que li recordava a mi. Precisament abans d’ahir vaig rebre un mail seu on em deia, entre altres coses, que s’havia mort la seva àvia i que havia anat al poble després de molts anys de no anar-hi. Quan es va morir el seu avi es van barallar els seus pares amb els seus oncles per temes de l’herència i com que la casa del poble va anar a parar al seu oncle va deixar d’anar.
Doncs bé, va trobar a noies de la colla (de la colla amb la que anàvem llavors) ja casades (l’Estela, la Nuria, l’Eva, l’Aurora, …), amb fills (la Nuria que te l’Unai i l’Eider, l’Eva que te un fill acabat de nèixer, l’Aurora que te l’Ander, …) i ella es va trobar extranya ja que als seus 34 anys està soltera i vivint a casa dels pares, esperant que l’entreguin un pis de protecció oficial en propietat (maravelles del concert econòmic). Quan ho vaig llegir em va venir al cap la cançó de Els Pets “Massa jove per fer-me gran” quan parlant de quan un cap de setmana “em toca fitxar al poble d’on vinc” es troba que “vells amic i antigues nòvies empenyent cotxets em diran que quan em caso i jo somrient diré que sóc massa jove per fer-me gran, no puc fer-hi més”.
No estic ben bé d’acord, Xavi, ni amb la cançó ni amb el que comentes. Crec que tothom actua segons les seves circumstàncies del moment present, no es qüestió de fer-se gran o de canviar pel pas del temps. És evident que amb el pas del temps i amb les experiències viscudes anem canviant, anem canviant irremeiablement perquè tot és en continu canvi, però la nostra actuació, a més del pòsit del viscut fins el moment, depèn del moment present.
Has canviat? Doncs sí, i jo també, i tothom. No som els mateixos que quan teníem 18 anys. Dèies que et preguntaves si tú haguessis fet el mateix fa 10 anys (et referies al “desplante” que us vam fer el divendres passat) i vas arribar a la conclusió que probablement sí. Dic jo, home doncs depén, de les circumstàncies en les que et trobessis en aquell moment; i dic moment en dos sentits: situació personal i moment en sentit estricte.
La nostra actuació pot fer-te semblar que jo estic més a prop dels 18 que tú, o, inclús, que estic més aprop dels 18 que dels 31 que estic a punt de fer; no és exactament així.
Puc saber si d’aquí a dos o tres anys estaré amb parella i qui sap si amb algun fill? (I no et parlo de la feina perquè no crec que en tres anys canvïi i només si en faig una de molt grossa em poden fotre fora, ni de canvis de localitat o d’altres que són, encara que possibles, improvables). Doncs no. En cas que fos així, hauré passat dels 18 als 33 de cop? Doncs altra vegada no. Hauré passat dels 30 amb unes circumtàncies als 33 amb unes altres. Encertadament dius que les diferents responsabilitats que anem assumint (o que ens toquen) el que ens fan canviant la manera d’actuar. Més que responsabilitats m’agrada més parlar de circumstàncies. Jo sóc jo (el pòsit) i les meves circumstàncies (el moment).
Ara bé, els records del viscut amb les persones que han significat alguna cosa a les nostres vides ens empenyen a passar noves vivències que recordar més endavant. I es tracta de persones en continu canvi. Però que sempre hi seran.
Fa 27 anys que ens coneixem, li has posat de nom a aquest bloc “Carpe Diem”, recordes com ens va impactar El club de los Poetas Muertos?? T’en recordes dels primers articles que vam fer per a la revista de l’Insti? Sí els tres, amb les inicials dels nostres tags el nom que feiem servir per pintar les parets BHK Metáfora, hem canviat però tot ho tenim present. Amb la Sofia fa poc ens fèiem creus que l’any que ve farà 20 que ens escribim amb més o menys regularitat, i això que des que va deixar de venir al poble l’he vist 5 o 6 vegades només.
I tots hem canviat en aquests anys; i molt!
La meva cançó preferida dels Celtas Cortos és La Senda del Tiempo. I d’instrumental El Túnel de las Delicias. Ah, i no era la Cabaña del Turmo????


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: