jump to navigation

Per Totsants, Tots Sants. 4 Novembre 2007

Posted by Xavi in Reflexions.
trackback

Era dijous dia 1 de novembre. Ens disposàvem a passar un llarg dia fora de casa; Al matí, a casa d’uns amics que feia molt de temps que no vèiem. A la tarda a casa d’uns cunyats, que també feia molt de temps que no ens trobàvem i que, a més, ens esperaven en candeletes per passar, per fi, un dia festiu fora de la tremenda rutina dels diumenges a la tarda.

I quan vam arribar a Cornellà, com que era aviat, vam aprofitar per acompanyar als nostres amics al cementiri.

calabera.jpg

Era el primer cop que trepitjava aquell lloc. Normalment no m’agraden els cementiris, ni res que hi tingui a veure. Al de Vilanova, per exemple, només hi he estat tres o quatre cops com a màxim. Per a mi els morts mereixen tot el respecte que els vius siguem capaços d’oferir. Però aquell dia em vaig sorprendre gratament al poder comprovar com gent de totes les edats i de totes les condicions es reunien allí per retre homenatge als seus morts.

Aquesta idea, que en principi pot semblar macabra o morbosa, no ho és quan ets allí. Vèiem com famílies senceres es trobaven i xerraven de les seves coses davant de les tombes dels seus familiars. Suposo, com passa sovint, que hi deu haver un tant per cent d’hipocresia elevat en aquests records, però també és cert que es veia, en alguns casos, devoció i respecte.  I això és maco.

Hom pot pensar que aquestes mostres sentimentals haurien de ser més íntimes, més interioritzades, perquè no es pot fer veure als morts què has sentit per ells en vida. Sempre havia pensat que per Totsants no m’agradaria  anar al cementiri, però després de l’experiència, he canviat d’opinió.

M’he adonat que el que es fa aquell dia al cementiri no és tant un gest dels vius envers els morts, sinó més aviat una forma de relacionar-se els vius, de consolidar vincles familiars, com es fa el per Nadal o Sant Esteve; una forma de teixir la xarxa humana que fa que per Totsants, tots siguem una mica més sants.

Advertisements

Comentaris»

1. oskar - 7 Novembre 2007

Per mí, Tot Sants és una mena d’obligació dels vius per a que altres vius vegin que t’enrecordes dels morts. Sinó no s’entestaria tanta gent a anar dies abans a netejar les tombes i aquell dia fan competició de veure qui posa més flors.
La mort que més m’ha afectat fins ara ha estat la de la meva àvia materna i, certament, aquest any, com d’altres, m’he enrecordat d’ella el dia de Tots Sants, perquè els mitjans de comunicació m’ensenyen l’afluència als cementiris i demés. Però m’enrecordo més en altres ocasions quan faig o veig alguna cosa relacionada amb ella o a coses que feiem junts.
Ara riureu però cada vegada que faig patxaran m’enrecordo de les primeres vegades que l’ajudava a fer-ne, quan buidavem les ampolles que ja estaven buides i em deixava menjar algun aranyó xop de patxaran i sentia els primers marejos ebris.
O quan em diuen que el xoriço de Meano és bo recordo com l’havia ajudat a fer xoriços casolans, casolans, donant-li a la manibela de la “picadora” amb carn magra, panxeta, all, i pebre vermell mentre ella encabia la carn picada, des de l’altra banda, a la tripa.
O quan estic al poble i veig el safareig i m’enrecordo del pal que em feia acompanyar-la i passar-me estones matxacant els texans sobre la pedra amb un raspall perquè pessaven massa per a la “jata” de plàstic que teniem allà aleshores i estava amb la resta de dones del poble que feien safareig (mai millor dit) mentre es pulien els pots de “azulete” rentant els llençols.
O quan estic a punt de menjar un tros de pa de pessic també casolà i recordo com a la meva àvia sempre li sortia bé i encara que es deixés algun ingredient obria la porta del forn i mai sortia malament, posés els ingredients que posés: si no tenia iogurt natural o de llimona, doncs de maduixa; que se li havia acabat l’anís, doncs “ahí va txikito traeme la botella de patxaran”. Era genial. Prefereixo recordar-la cada vegada que veig o faig alguna d’aquestes coses i d’altres, que no per Tot Sants (encara que aquell dia, o com ara faci, reflexions de les coses que més em recorden a ella).
Que el pes de la terra li sigui lleu.
Salut!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: