jump to navigation

Sis mesos del Pacte Nacional d’Habitatge 9 Abril 2008

Posted by Xavi in Actualitat, Reflexions.
trackback

Ahir a “La nit al dia” de TV3 compareixien els actors que ara fa sis mesos van signar el Pacte Nacional d’Habitatge, pel qual es comprometien a fer un total de 160.000 habitatges de preu protegit. El programa començava amb un recull d’intervencions que els mateixos protagonistes van fer ara fa sis mesos en el mateix espai televisiu.

Ahir, obrint el torn de paraula el senyor Enric Reyna (president de l’Associació de Promotors i Constructors de Catalunya) responia a la pregunta de la Terribas dient que no havia pogut fer cap habitatge social perquè els ajuntaments no els havien donat sòl, però que en molt poc temps, gràcies als ARES (eixamples) en tindrien de disponible per començar a construir.

Per la seva part, el senyor Manel Bustos (alcalde de Sabadell i president de la Federació Catalana de Municipis) deia que els ajuntaments ni donen ni prenen sòl, que en tot cas el gestionen, i que 86 municipis de Catalunya ja havien ofert als diferents constructors i promotors terrenys per construir 94.000 habitatges, dels quals el 50% han de ser protegits.

En el torn del senyor Josep Mª Gual (president del Consell del Col·legi d’Administradors de Finques de Catalunya) feia una crida als membres del govern de la Generalitat i l’Estat per convèncer-los que la lentitud en la tramitació burocràtica era un gran impediment per a la rehabilitació així com la diferència substancial d’IVA que paguen els propietaris d’una comunitat comparat amb un constructor d’edificis, el 16% contra el 7%.

El senyor Joan Ollé (president del Col·legi d’Api de Barcelona) es queixava que des del 2005 els Api han fet un 75% menys d’operacions immobiliàries per culpa de la falta de finançament o l’encariment d’aquest, és a dir, per culpa dels bancs i caixes. Més fins i tot, que per culpa de l’augment dels preus dels mateixos habitatges.

Un cop feta la introducció de cadascun dels intervinents en el debat, inclosa la senyora Carme Trilla (Secretaria General d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya) el senyor Ollé començà el foc creuat a l’hora d’analitzar el problema al que el sector s’enfronta dient que en poc temps s’ha transformat un sector solvent en insolvent per causes financeres (per l’enduriment de les condicions per accedir al finançament), ja que en el gruix de possibles compradors d’habitatge no hi ha els inversors que han vist que els pisos ja no incrementen el preu sinó que fins i tot baixa. A això la Terribas li pregunta que la culpa és de l’encariment dels pisos i l’altre li contesta que la culpa és de la falta de finançament.

I aquí es destapa la trampa. Per al senyor Ollé, la culpa és únicament de les caixes i bancs, traient-se de sobre qualsevol tipus de responsabilitat ètica ni social per l’especulació realitzada durant tant i tant de temps. I diu literalment “el que necessitem són pisos” i la Terribas li diu: – Pisos més assequibles?. I ell li contesta: – Amb finançament més assequible.

És a dir, que el que Catalunya necessita segons aquesta serp verinosa és que els bancs i les caixes donin crèdits hipotecaris a tort i a dret perquè ells puguin continuar especulant amb una necessitat vital, amb un dret universal, com és l’habitatge amb total impunitat i amb la desvergonya i la manca d’escrúpols amb que ho han estat fent fins ara. (No us entren ganes de tenir-lo entre les vostres mans?)

Mentrestant, la senyora Trilla constata que des de l’Administració existeix una preocupació pel que fa a la necessitat de finançament de les vivendes protegides, però que calia saber que les taxes del finançament no depenen de la voluntat de les caixes i bancs catalanes sinó que està subjecta a una cojuntura europea i mundial. (Fins a cert punt, correcte). I que estan intentant consensuar un preu concertat entre l’Administració, les entitats financeres i els promotors. Tot seguit, la Terribas li pregunta al senyor Reyna si estan disposats a baixar el preu dels habitatges per sota del preu que marca el mercat per poder donar així ajuts a la demanda, i llavors el curt de gambals li diu que sí però perquè a ells els interessa baixar el preu per poder treure estocs i així poder seguir construint. (No n’hi ha per agafar-lo pel coll?) I, coneixent a la Tarribas, era obvi, va i li diu: – Així que a vostès no els interessa el bé social sinó el seu propi interès, no?. (Just entre cella i cella) i l’altre li respon amb la mateixa cantarella de sempre: – És que no tancar empreses ja és un bé social. Realment patètic.

El debat va durar més d’una hora, i ho he resumit tot el que he pogut. Però no puc deixar d’explicar-vos dos gran moments més de la nit. El primer amb l’intervenció d’Anna Colau de Vdevivenda parlant de totes aquelles coses que el Pacte no contemplava i que fins i tot perjudicava a la població, com per exemple que s’està apostant per la construcció de nous habitatges quan a Catalunya hi ha un parc d’uns 500.000 pisos i cases buits, o també que no fa front a la pujada desorbitada dels preus dels lloguers (a Barcelona la mitjana és de 1.000€). Finalment, que el preu dels pisos de protecció tenen preus astronòmics que no permeten l’accés normal de les capes socials més desfavorides, tot per no tocar el marge de benefici de promotores, constructors i immobiliàries. Claríssim.

El segon moment àlgid va tenir lloc quan es va parlar del preu del lloguer, que va derivar en la regla socioeconòmica bàsica de l’oferta i la demanda. Aquí, el caradura del senyor Ollé (el senyor Reyna va callar com un puta…) afirmava, molt subjectivament, que el preu el marca sempre qui compra, no qui ven. (N’hi ha per agafar-lo del ganyot i no deixar-lo anar, o no?) I per exemplificar la seva tesis explicava que un promotor, abans de saber quin preu pot pagar per un sòl ha de saber quan li pagarà el mercat pels pisos que hi vol construir, és a dir, quin benefici en podrà treure, per saber quan es pot gastar en un sòl.

Què us sembla? Fastigós oi? I el pitjor de tot és que no parlem de segells, ni de iots de luxe, o de caviar iranià. Estem parlant de cases, d’habitatge, d’un bé que hauria de ser NOMÉS públic, d’un dret universal de les persones. Personalment, crec que possiblement la Generalitat ha fet coses bones en política d’habitatge, però encara estem molt lluny de fer realitat el que la nostra societat necessita, que és una Administració que posi a tothom al seu lloc i que protegeixi a qui més ho necessita sense haver de cedir a les pressions i als xantatges dels qui acumulen la riquesa d’un país o els seus recursos o es beneficien il·lícitament de les seves necessitats primàries. Us recomano que veieu el video.

Si jo manés….

Anuncis

Comentaris»

No comments yet — be the first.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: