jump to navigation

Des de la vella cova índia… 1 Mai 2008

Posted by Xavi in Comentaris insignificants, Reflexions.
trackback

Avís: Qualsevol coincidència amb la realitat no és una pura coincidència.

En Palomero és un home que pateix de neurosis. – Veràs, es que yo no me encuentro bien…, la sangre no me riega el cerebro! – em va dir el primer cop que vaig poder parlar amb ell.

Fins aquell dia, no era més que un personatge curiós més, un de tants dels que cada dia passen per l’Aula. M’havia fixat que el seu aspecte era el d’un home senzill, un treballador jubilat més, d’uns seixanta anys. Les seves mans mostraven unes ungles netes i ben retallades, uns dits lleugers i ben conservats. Sempre vestit amb una gorra, una americana de quadres sobre una camisa, pantalons i sabatilles esportives. Rere les ulleres, els seus ulls mostraven una gran preocupació, una profunda pena que fins llavors no havia comprès.

Al començament pensava que la seva actitud la provocava la distància idiomàtica (un cop més els tòpics ens fan jutjar sense pensar) però aviat vaig descobrir que no era això. Aquell home semblava no coordinar gaire els seus moviments però l’entusiasme, l’esforç que emanava d’ell era realment encomiable. I em va començar a caure bé de seguida.

Al final de la segona sessió, va esperar fins que tothom va haver marxat i va ser llavors quan em va revelar el seu patiment. Ho vaig entendre tot de seguida.

No creas, eh, que me estoy tomando la medicación! Pero cuando llego a mi casa ya no me acuerdo de nada. No me podrias dar unos apuntes de lo que tu explicas i así mirármelo yo en mi casa tranquilamente?.

Òbviament, jo li vaig respondre que tenia un dossier per repartir entre els alumnes perquè se’l fotocopiessin i me’l tornessin. A partir d’aquell dia, la nostra relació va canviar. Poc a poc, cada cop m’anava explicant alguna cosa més de la seva vida. Vaig saber que era un gran flamencòleg. Més endavant vaig poder comprovar fins a quin punt se sap tota la història del flamenc, cantants, cançons, pals, anys de naixement i de mort dels cantants, fins i tot del segle XIX. Una autèntica enciclopèdia vivent.

Quan es va acabar el curs, els seus progressos havien estat notables. Tot i així, degut a la seva malaltia, encara li quedava molta pràctica per a poder automatitzar les accions més bàsiques. Jo li vaig dir que podia venir a l’Aula mentre no féssim classe per utilitzar-ne els ordinadors per practicar. I un dia va venir. Era un divendres al matí, ho recordo perfectament.

Sols a l’Aula ell i jo, vaig poder dedicar-li una estona en exclusiva. Amb quatre exemples molt senzills i gràfics i un parell de mostres pràctiques, aviat va entendre el que fins llavors li havia costat tant. De sobre, quan vaig acabar l’explicació pràctica i ho va ben assimilar, va deixar anar un sospir d’alleujament, va reclinar el cos enrere, com si acabés de fer un esforç sobrehumà, i la seva cara es va il·luminar tot d’una. Aquells ulls blaus, que fins llavors havien estat mig closos, amagant una terrible preocupació, van obrir-se mostrant-se de nou al món plens de vida i energia.

Amb pressa, per no oblidar ni una coma del que li havia explicat, va treure toscament, a causa del tremolor que la neurosis li provocava, un petit quadern que guardava a la butxaca. Ho va anotar tot tan bé com va poder, amb l’ànsia del que beu un glop d’aigua després de dies sencers al desert.

En aquell instant em vaig emocionar. Una sensació increïble va recórrer cadascun dels porus de la meva pell, posant-me-la de gallina. Em sentia genial. Era formidable. Havia ajudat a un home a ser feliç, encara que només fos per uns segons. Per fi havia trobat un moment de pau amb mi mateix, per fi em sentia realment realitzat amb el que feia.

Avui, he tornat a ajudar-lo (a ell i a altres) i m’ha donat les gràcies. M’ha dit que havia vingut deprimit i marxava content. Creieu que hi ha diners al món que paguin això? Jo no.

PS. Sé que parlar públicament de les persones amb qui tracto cada dia a la feina no és gaire ètic. Ho sé. Però crec que en aquest cas, valia la pena explicar amb detall les circumstàncies personals de’n Palomero (no creieu que el nom real és gaire més maco, no!) per poder entendre bé el que us volia transmetre.

Advertisements

Comentaris»

No comments yet — be the first.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: