Mal acaba el que mal comença

Quin pollastre s’ha muntat amb tot això de la vaga dels transportistes! La gent comença a aprovisionar-se d’aliments en una mena de psicosis encomanadissa, demostració de la vulnerabilitat de les masses i de les semblances entre persones i borregos.

Però, fugint d’aquests aspectes colaterals que no passa de mera anècdota, crec que la situació ara mateix és desmesurada. Però anem a pams.

En primer lloc, crec que, igual que passa amb el sector pesquer a Catalunya, el problema principal al que s’enfronten els transportistes no és l’increment dels preus del gasoil ni tampoc la falta de subvencions públiques. No. El problema és un altre i té molt a veure amb l’anunci que ha fet la Unió Europea sobre la nova directiva a aplicar en els horaris laborals: setmanes de 65 hores laborals. Això significa jornades de més de 10 hores diàries durant 6 dies a la setmana. La directiva europea, però, no parla de sous mínims a percebre en aquests casos. Llàstima.

L’increment dels preus del gasoil significa que les reserves de cru disponibles fins ara, s’estan acabant i que com a molt, d’aquí a poc temps només uns quants en podran fer ús. Això se sap des de fa molts anys, gairebé des del principi. Però no estem preparats encara per a un canvi tant radical. Algú apuntava aquest matí en una ràdio que “calia acostumar-se a viure amb un preu dels carburants per sobre del que han estat fins ara”. Això significa, literalment, que ens hem de buscar la vida per trobar altres alternatives energètiques. L’economista Rafael Pampillón diu en un article recollit al bloc de Jon Kepa que si hem d’aprendre de l’experiència de la crisi econòmica del 74, el govern el que ha de fer és reflectir la pujada dels preus dels carburants en els preus de consum, de manera que s’aconsegueixi un equilibri entre l’augment del preu i la disminució de la demanda.

Està bé que els transportistes busquin una estabilitat en el preu dels carburants que els permeti tenir una base poc variable per calcular guanys i beneficis i poder així establir tarifes apropiades. Però aquest no és el problema més greu al que s’enfronten.

En realitat el món dels transportistes és un sector d’una competència ferotge on només guanyen diners els que incompleixen la legalitat laboral i els que fan serveis molt per sota dels preus recomanables. I d’aquesta manera, els conductors de camió han de fer hores i hores i més hores per guanyar un sou decent.

La solució, doncs, no passa per assaltar camions, bloquejar mercats centrals, deixar comerciants sense productes a les estanteries, provocar morts, agredir companys que no poden deixar de guanyar un sou per les seves famílies, i comportar-se com autèntics animals o pitjor encar com soldats amb carta blanca per saquejar. Crec que el que han de fer és solucionar el problema que els ofega. Netejar el sector d’intrusos, negociar un conveni col·lectiu digne i fer complir la legislació o lluitar per canviar-la d’una manera intel·ligent i, sobretot, civilitzada. El que no entenc és perquè no ho fan, no entenc qui hi te interessos en contra.

En segon lloc, crec que tot el que estan fent deslegitima la seva protesta. Les agressions, les coaccions, les amenaces i fins i tot els morts no fan cap favor a un sector tan maltractat. A més, estic segur que tot això seran punts en contra a l’hora de seure i negociar amb la patronal o el govern. Ells mateixos estan firmant la seva pròpia sentència.

El sector dels transports és vital per a qualsevol sistema econòmic, és fonamental que aquest sigui un sector ben regulat. Sense el transport, l’economia directament no funciona. No hi ha res si no hi ha transport. Això sí: igual que l’augment de preus dels carburants farà que ens “busquem la vida”, la crisi en el sector dels transports, potser farà que també es busquin altres alternatives al transport per carretera.

O no?